Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

La Aportación de los nuevos movimientos sociales a la democracia en España
Toboso, Pilar

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936-2013. Zaragoza : Marcial Pons : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015, p. 111-140
ISBN 9788415963769

L'objectiu del capítol és analitzar la contribució que els moviments socials que es desenvoluparen a Espanya durant el tardofranquisme i la Transició, als quals convencionalment hom presenta com a "nous", van fer al disseny democràtic, així com els mecanismes mitjançant els quals interactuaren amb les cultures polítiques d'esquerra. Els nous moviments socials, hereus de la fragmentació cultural dels anys seixanta, van plantejar unes reivindicacions d'acord amb la realitat social que es vivia al país, a conseqüència del desenvolupament econòmic. Unes reivindicacions que inicialment no contemplaven ni els partits ni els Sindicats tradicionals, centrats en la transformació del sistema polític, però que finalment es van veure obligats a incorporar per la pressió que s'exercia des del carrer. En aquest sentit, el capítol analitza, per una banda, l'orientació ideològica, en en el cas de tenir-la, dels denominats nous moviments socials i, per l'altra, procura explicar la pressió que realitzaren perquè el model democràtic finalment dissenyat es recolzés damunt d'uns paràmetres socioculturals diferents als inicialment previstos i que van transformar el sistema de normes i relacions socials dominants.

Crisis económica y transición política
Serrano Sanz, José María

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 135-164)

L'article exposa la conjunció a Espanya d'aquestes dues realitats durant la dècada de 1970, com a conseqüència de la crisi mundial del petroli i la seva particular afectació a l'economia espanyola, i a la debilitat del sistema franquista, en aquell moment ja desbordat per la pressió popular i la mala salut del dictador. Igualment, el document detalla també la relativa estabilització econòmica que emprèn el govern de Suárez després de la victòria electoral de 1977 i el recrudiment de la crisi a partir de 1979, amb la seva traducció política en el clima d'erosió que s'apoderà de la UCD a partir d'aquell moment. Finalment, l'autor estudia la victòria electoral socialista de 1982 i l'estabilització de la situació que conduí, quatre anys més tard, a la integració d'Espanya al dedins de la CEE. Metodològicament, tot plegat es manifesta a través de dos apartats cronològics (1973-1977 i 1977-1985) i un balanç comparatiu final.

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

El Final de la dictadura : la conquista de la democracia en España : noviembre de 1975 - Junio de 1977
Sartorius, Nicolás

Madrid : Temas de Hoy, 2007
ISBN 9788484606345

Aquest llibre abasta el període que transcorre entre novembre de 1975 -mes en què té lloc el "fet biològic", la mort del dictador i la consegüent ofensiva de l'oposició- i juny de 1977, any de les primeres eleccions, que acabaran sent constituents. Divuit mesos cabdals en el procés de transició a la Democràcia i que tenen en la caiguda del govern Arias Navarro al juliol del 76, quan es féu evident la impossibilitat del continuisme franquista, una altra de les grans fites. En aquest procés de fer inviable el "franquisme sense Franco" i de conquerir la llibertat, desenvoluparen un paper essencial els diferents col·lectius socials, principalment treballadors i estudiants. La mobilització des de les fàbriques, facultats, barris, al camp, col·legis professionals o associacions de dones, va anar generant un ressò en els mitjans de comunicació i contribuí a l'aparició d'esquerdes i divisions en els suports del règim (notablement, l'Església, l'exèrcit, la judicatura o el gran capital). Les protestes al carrer reberen la Repressió com a resposta, produint-se nombrosos ferits i, fins i tot, víctimes mortals. Al final, davant l'equilibri de forces o de debilitats, s'imposà la negociació i el consens. Aquest procés és l'objecte de la present obra que, a més a més, dedica un espai al rol que van jugar alguns països com ara els EUA, França, Alemanya o el Regne Unit.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

Atado y mal atado : el suicidio institucional del franquismo y el surgimiento de la democracia
Sánchez-Cuenca Rodríguez, Ignacio

Madrid : Alianza, 2014
ISBN 9788490971109

Franco va voler que el règim quedés "lligat i ben lligat" després de la seua mort. Però uns anys després de la seua desaparició, el propi règim va desfer el nus sense massa dificultats. La transició a la Democràcia, segons l'autor, es produí mitjançant l'aprovació en les Corts, el 18 de novembre de 1976, de la vuitena Llei fonamental del franquisme, la Ley para la Reforma Política. Els procuradors de les Corts franquistes van votar a favor d'una llei que acabava amb el règim i donava pas a unes eleccions democràtiques i un període constituent. A l'època, fou comú referir-s'hi com "l'harakiri" o el "suïcidi" del franquisme. Per què els procuradors acceptaren aquest "suïcidi"? Aquesta pregunta no ha rebut una resposta satisfactòria fins el moment. En aquest llibre es reconstrueix la situació política de l'any 1976, analitzant la correlació de forces entre oposició - els protagonistes d'allò que l'autor anomena la "demanda del canvi"- i règim, així com les reformes portades a terme primer pel govern d'Arias Navarro i, després, d'Adolfo Suárez, i es proposa una explicació del comportament paradoxal dels procuradors.

Por qué fracasó la democracia en España : la Transición y el régimen del 78
Rodríguez López, Emmanuel

Madrid : Traficantes de Sueños, 2015
ISBN 9788494311116

Després de quaranta anys de dictadura, la Transició ha estat representada i explicada com el triomf de la democràcia. Uns líders moderats i intel·ligents, un poble madur i responsable, l'oportunitat d'un canvi polític, però sense riscos ni aventures; fora del consens a penes si quedava espai per a les amenaces de l'extremisme terrorista i de la involució. Aquesta és la imatge repetida en documentals, llibres i premsa, que fins fa ben poc ha servit de pilar ideològic de la Democràcia espanyola. En aquest llibre es prova una interpretació diferent i trencadora. El canvi polític no s'explica a partir de l'acció d'un grapat de grans personatges, tampoc com a resultat d'un ampli consens entorn a la democràcia possible, ni tan sols com la conseqüència dels acords entre elits. La Transició i el canvi social s'expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social de gran magnitud, que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el tardofranquisme. Sota aquesta perspectiva, el centre de l'explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l'onada de canvi democràtic que va experimentar el país en aquells anys.

Vint-i-cinc anys de la Unió de Pagesos (1974 - 1999)
Peix i Massip, Andreu

Lleida : Pagès, 1999.
ISBN 8479356227

La Unió de Pagesos fou el resultat organitzatiu d'un llarg camí recorregut pel nou moviment pagès català durant el franquisme tardà. En el seu si hi actuaren organitzacions polítiques ben diferents: comunistes, socialistes, democratacristians, socialdemòcrates o nacionalistes. En aquest llibre, un dels seus fundadors, realitza una crònica sobre els avatars viscuts pel sindicat pagès des de 1974 fins 1999: la seva fundació, les primeres manifestacions, les vagues agràries dels anys setanta i vuitanta -les conegudes com Tractorades-, tot resseguint els avenços i retrocessos en la liquidació de les estructures heretades del règim franquista al camp, que encara van sobreviure més d'una dècada després del final de la dictadura en el nou règim autonòmic.

La Construcción de una cultura política femenina desde la legitimidad feminista durante la transición política democrática
Nash, Mary

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011, p. 283-306
ISBN 9788437078922

En aquest capítol l'autora aborda la redefinició de la Ciutadania en clau feminista des de sectors de l'antifranquisme portadors, per tant, d'una nova cultura política bastida des d'aquesta "legitimitat feminista". Així, el capítol realitza un recorregut des de la conformació d'aquest nou Feminisme als anys seixanta en el marc dels "nous" moviments socials en oposició al franquisme i l'estat patriarcal. Per, més endavant, analitzar el fenomen de la "doble militància" i els processos de desafecció i construcció d'una cultura política en clau feminista per part de sectors de l'antifranquisme. Finalment, també aborda el procés de debat constitucional i les demandes del moviment feminista, així com aspectes relacionats amb el cos i el drets reproductius. En definitiva, l'autora conclou que el moviment de les dones fou un dels motors decisius de la lluita antifranquista per la democràcia, fet sovint menystingut per la historiografia.

El Moviment feminista durant la transició
Nash, Mary

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 355-365
ISBN 9788437062938

Als Països Catalans el Feminisme com a moviment plural té unes característiques diferents del moviment de molts països europeus ja que constitueix un moviment de signe polític inserit de ple en el moviment d'oposició a la dictadura franquista. A diferència d'altres països, la transició d'una dictadura a la Democràcia marcà lògicament una forta orientació política inicial del moviment, que es desenvolupà en el marc de les dinàmiques socials d'oposició a la dictadura franquista i de conquesta de la Ciutadania i de la Democràcia. El Feminisme català representà una clara resposta democràtica a la Repressió política franquista, però també dirigida de forma específica contra les dones.

Mujeres en la transición de la Iglesia hacia la democracia : avances y dificultades
Moreno Seco, Mónica

Historia del Presente. (Madrid. Núm 10 (2007) p. 25-40)

La transició de l'Església i el seu allunyament de la dictadura s'analitzen en aquest treball des d'una perspectiva de gènere. Un sector molt dinàmic de religioses i seglars catòliques van participar en aquest procés demandant relacions igualitàries i, per tant, més democràtiques, en la societat espanyola. Van construir amb les seves pràctiques de vida i d'apostolat una nova identitat cristiana, que conciliava catolicisme i marxisme. Van intervenir en la lluita social i per la Democràcia com a cristianes, és a dir, van deslegitimar el règim com a integrants de l'Església. I per últim, van trencar amb estereotips, tot contribuint a l'acceptació d'una ciutadania plena de les dones en la democràcia. Tot i això, no van aconseguir un reconeixement dels seus drets a l'Església a causa de la resistència de la jerarquia.

Movimientos sociales y actitudes políticas en la crisis del franquismo
Molinero Ruiz, Carme

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 8 (1992) p. 269 - 280)

La interpretació que la historiografia dels anys 1980 ha consolidat sobre la transició democràtica ha estat la d'un Joan Carles I que hauria exercit de "motor del canvi" en aliança amb alguns sectors aperturistes del règim franquista. Aquest paradigma, que no té en compte els canvis econòmics i la crisi viscuda a Espanya a partir de 1973, té també com a punts febles l'escassa atenció que para a l'augment de la conflictivitat social i laboral i a les reivindicacions nacionals que es manifestaren a Catalunya i al País Basc. Aquest article contribueix, doncs, a una perspectiva més àmplia que no ignora que el règim era impossible de conjugar amb les noves realitats socials i internacionals, de tal manera que el canvi arribà a esdevenir l'única manera de preservar la monarquia.

La Historia social de la época franquista : una aproximación
Molinero Ruiz, Carme

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 30 (1998) p. 133-154)

El present article realitza un estat de la qüestió de la historiografia sobre la dictadura, i en general sobre l'època franquista, a finals dels anys noranta del segle passat; aquesta havia experimentat un desenvolupament notable, especialment en l'àmbit de la història política. El balanç de la història social d'aquest període era, en canvi, més pobre, malgrat que s'apreciava un impuls notable que es traduí ja en aportacions rellevants. L'article s'ocupa de tres aspectes que han merescut una atenció especial: en primer lloc, les actituds polítiques predominants en la societat espanyola abans i durant la dictadura franquista; en segon lloc, l'evolució dels nivells i condicions de vida, especialment dels treballadors, tant en els anys de la dura postguerra com en els del desarrollismo dels seixanta; en tercer lloc, de la conflictivitat i els moviments socials, sobretot en el marc de les transformacions socio-econòmiques dels anys seixanta i setanta.

Las Historias de la Transición y las propuestas desatendidas para cambiar el mundo de base
Mir García, Jordi

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 31-49)

Diferents realitats presents a la nostra societat, tant en el món acadèmic com en el debat públic, han tingut una gran incidència en la manera d'historiar i analitzar el franquisme i la transició. Tenen interès per si mateixes i perquè no han contribuït a l'estudi de les propostes de Ruptura que van formular i desenvolupar diferents col·lectius durant aquells anys. Es considera necessari un estudi que analitzi aquestes propostes per si mateixes i intentant veure la rellevància que tingueren per a la societat en què nasqueren i també per a l'actual.

¿Vino viejo en odres nuevos? : Continuidades y discontinuidades en la historia de los movimientos sociales
Mees, Ludger

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 16 (1997) p. 219-254)

L'estudi que es realitza en aquest article presenta, en primer lloc i de manera breu, les condicions històriques que van acompanyar la transformació dels moviments socials tradicionals(premoderns, preindustrials) en moviments moderns. La història de la conceptualització d'aquests darrers per part dels científics socials s'esbossa en un segon apartat. En tercer lloc, l'article s'endinsa en el debat sobre els nous moviments socials, el grau de novetat dels quals es comprova amb el recurs comparatiu amb alguns casos de moviments vells. Finalment s'exposen algunes conclusions derivades de les reflexions prèvies.

Entre la política, la economía y el discurso : la protesta contra la dictadura franquista en la provincia de Albacete, 1970 - 1976
Martín García, Óscar José

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 36 (2008) p. 193-208)

Els anys finals del franquisme van ser testimoni de l'extensió d'una conflictivitat social ascendent que, sense aconseguir derrocar al règim, va contribuir a erosionar les bases de la dictadura i a crear les condicions polítiques en les quals va tenir lloc la transició a la democràcia. Aquest creixent cicle de protestes va ser alimentat i potenciat pel desenvolupament econòmic, els canvis socials i les reformes polítiques que van millorar el marc d'oportunitats i expectatives per a la mobilització sociopolítica. Però el creixement de la contestació durant els anys setanta, que es va estendre també a zones abans passives com la província d'Albacete, no va ser únicament el resultat automàtic de les noves oportunitats per a la lluita despreses del devenir social i polític del període. A partir de l'estudi del cas albacetenc, s'observa com, juntament a les condicions estructurals i organitzatives que van facilitar l'augment de la protesta, van interactuar les definicions col·lectives, construides socialment en la quotidianitat de la societat civil, que van justificar i dotar de significació a l'acció contra el règim autoritari. Sota aquesta perspectiva, encara que la historiografia del període s'ha centrat en la mobilització dels col·lectius obrers dels centres industrials i en els seus repertoris d'organització,el cas d'Albacete és interessant per a acostar-se als silenciosos processos de micromobilització en els què va adquirir sentit i es va ventilar la legitimació de la protesta antifranquista.

La Política de la transición
Maravall, José María

Madrid : Taurus, 1984
ISBN 8430612475

Aquesta és una obra de referència clàssica sobre el procés de transició. Explica el procés per la combinació de reforma "des de dalt" i "pressió des de baix", en el context de la "pauta de moderació" de la societat espanyola. La pressió popular, especialment del moviment obrer, seria fonamental per a la crisi del franquisme, per a fer inviable una "Democràcia limitada i atorgada", per a la disposició de la "dreta civilitzada" a "convertir la reforma en Ruptura" i per a sostenir la iniciativa de l'esquerra fins a les eleccions de juny de 1977. Un altre aspecte de l'obra de Maravall és l'estudi de la cultura política de la societat espanyola durant la transició, que combina l'apatia i el cinisme polítics -el "desencís"- amb la identificació amb els principis democràtics. Maravall constata la desmobilització associada a la negociació entre elits partidàries, però ho considera com un probable requisit per a la consolidació democràtica.

Crítica al eurocomunismo
Mandel, Ernest

Barcelona : Fontamara, 1978
ISBN 9788473670463

Aquest llibre fou la primera rèplica global i sistemàtica, des de l'esquerra, al conjunt de preses de posició i teoritzacions dels PCs occidentals -fonamentalment l'italià, francès i espanyol- conegudes com "eurocomunisme". Mandel situa el fenomen dintre del procés de descomposició de l'estalinisme i de la crisi, cada volta més accentuada, del capitalisme mundial, i investiga les seues arrels teòriques i polítiques, el seu desenvolupament concret i les perspectives que obre per al moviment obrer. Alhora que tracta de definir l'eurocomunisme, basteix enfront seu una alternativa revolucionària coherent en diferents nivells: teòric, polític, estratègic.

¿Democracia desde abajo? : Violencia y no violencia en la controversia sobre la central nuclear de Lemóniz
López Romo, Raúl

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 2 (2011) p. 91-117)

En aquest article s'ofereix, primer, una síntesi d'alguns debats teòrics sobre l'acció col·lectiva, segon, una discussió del concepte de nous moviments socials i, tercer, un estudi de cas sobre la interacció d'accions violentes i no violentes en relació amb la controvèrsia nuclear a Euskadi. Aquest darrer tema facilita una via per a tocar camps d'anàlisi com la rellevància de la participació dels moviments socials en la transició espanyola, les complexes relacions entre conflictivitat social i violència política i el paper de la societat civil en els processos de democratització.